LES PARAULES I LA NATURA...
Rossinyol
Ocell bardissaire,
de dia i de nit
el més refilaire
que s'hagi sentit.
No t'allunyis gaire
del meu cor ferit
que viu a mig aire
de la flor d'oblit.
Rossinyol trobaire,
mentre sóc al llit
transporta'm enlaire
al punt del zenit.
Celdoni Fonoll
Calladament
Des d'aquesta aspra sol·litud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
desde el portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol
Canvi Climàtic
L'hivern ja no és tan hivern
i l'estiu és més estiu,
plou a barrals sobre els bots
o la secada és intensa,
volen desglaçar-se els pols,
al cel l'escut es forada,
i amenacen altres mals.
Homenets de massa fums
propagadors de molt fum
som culpables del desastre
que tot just ha començat.
Tant maltractem, ai!, la terra,
que ho pagarem car els d'ara
i molt més els que vindran.
I els Estats reprepotents,
-aquells que més empastifen-
fan el sord a l'evidència.
Prou els científics prediquen,
pro clamar en desert mesquí
ja ho feia Joan Baptista
quan Judes era Fadrí.
Celdoni Fonoll, 1.X.2004
Pájaros
Hace ya varios siglos
que pájaros ilustres sobrevuelan
los predios de la vasta poesía
la golondrina el ruiseñor la alondra
la calandrina el jilguero el picaflor
el cuervo la oropéndola
y por supuesto el ave fénix
han sido convocados por poetas
para poblar sus bosques
ornamentar sus cielos
y rellenar metáforas
yo aquí rompo una lanza
por los discriminados / los que nunca
o pocas veces comparecen
los pobres pajaritos del olvido
que también están llenos de memoria
por eso aquí propongo
al canario el gorrión el tordo el mirlo
la viuda el estornino el cardenal
la tórtola la urraca el hortelano
el martín pescador el benteveo
para que alguna vez entren al verso
aunque tan solo sea / como en esta ocasión
por la modesta puerta de servicio
Mario Benedetti
On el riu s'adorm
L'aigua es despulla abans de fer-se mar.
En un llençol de llum,
el perfil deles cases ens habita.
Un pensament travessa, l'estuari dels mots;
saber de finitud vivifica els sentits més temporals.
Abans que el riu s'adorma,
regalarà de fonts el temps en les riberes.
Humitats en els fars de la memòria.
I abans que tanquen places i alberedes,
en el llit del meu cos ressonaran les veus
que em fan persona.
un mosaic de records,
una forma feliç de dormir home.
En la quietud intensa de ser vida,
també despulle llavis i silencis.
Rafael Casanova
La ginesta
La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per donar-li una abraçada
he pujat dalt del serrat
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat
Feia un vent que enarborava
feia un sol molt resplendent
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom en l'aire
i he arrencat a córrer avall.
Joan Maragall
Aigua
Viu als meus ulls
blau horitzó d'onades
vell oceà dels somnis
on naufraguem
i on ressorgim
vestits de sorra i nacre
Llisca la llum
com una mà
damunt la pell del mar,
que ara m'acull,
aigua dins l'aigua;
el cel s'encén de vespre
Davalla el riu
aigua dels llavis,
aigua dels dits
temps un de temps,
cos navegat per l'aire.
Solques la nit,
vela minvant de lluna,
l'aigua s'adorm dins teu
Carles Duarte
Orenetes
Si fuges de la nit,
oreneta, vine;
tant a prop del cel
aquí sempre és dia
lo sol no s'hi pon
la lluna no minva
J.Verdaguer
Aiguamolls
Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà
Envaireu aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, Amén,
Amén, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciments, deixalles, només pols
Seran els nius on bategà la vida.
Però quan haurà mort l'últim ocell
Lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
Quan escates d'argent no tindrà el mar
No espereu respirar: ja, lentament,
L'home-botxí comença l'agonia.
Maria Àngels Anglada
Focas (II)
Las focas están pariendo
en la profundidad de las zonas heladas,
en las crepusculares grutas que forman
los últimos hocicos del océano,
las vacas de la Patagonia
se destacan del día
como un tumulto, como un vapor pesado
que levanta en el frío su caliente columna
hacia las soledades.
Desierta eres, América, como una campana:
llena por dentro de un canto que no se eleva,
el pastor, el llanero, el pescador
no tienen una mano, ni una oreja, ni un piano,
ni una mejilla cerca: la luna los vigila,
la extensión los aumenta, la noche los acecha,
y un viejo día lento como los otros, nace
Pablo Neruda
Si fuges de la nit,
oreneta, vine;
tant a prop del cel
aquí sempre és dia
lo sol no s'hi pon
la lluna no minva
J.Verdaguer
Aiguamolls
Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà
Envaireu aquest recer vivent
Que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l'aigua nodridora
I els verds amagatalls l'ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, Amén,
Amén, xic corriol i fredeluga,
Princesa acolorida de l'hivern.
Murs de ciments, deixalles, només pols
Seran els nius on bategà la vida.
Però quan haurà mort l'últim ocell
Lassat del vol, a frec d'aigua alterada,
Quan escates d'argent no tindrà el mar
No espereu respirar: ja, lentament,
L'home-botxí comença l'agonia.
Maria Àngels Anglada
Focas (II)
Las focas están pariendo
en la profundidad de las zonas heladas,
en las crepusculares grutas que forman
los últimos hocicos del océano,
las vacas de la Patagonia
se destacan del día
como un tumulto, como un vapor pesado
que levanta en el frío su caliente columna
hacia las soledades.
Desierta eres, América, como una campana:
llena por dentro de un canto que no se eleva,
el pastor, el llanero, el pescador
no tienen una mano, ni una oreja, ni un piano,
ni una mejilla cerca: la luna los vigila,
la extensión los aumenta, la noche los acecha,
y un viejo día lento como los otros, nace
Pablo Neruda
De "Suite de Parlavà"
Potser jo seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.
Miquel Martí i Pol
Cap-grossos
Emprenen el darrer curs
dels estudis de granota
Ja van per la quarta pota
i es fonen les cues llurs
Pere Quart
Pere Quart
Deforestación
Llegó al atardecer, con tres heridas:
el calor, las grietas, la sequía.
Pobre Tierra mía, estéril, vacía...
presa de la desolación y aún es guarida.
Sus profundas grietas exhalan muerte;
el calor intenso es su agonía.
Abandonada, pobre Tierra mía...
lo que fue monte, hoy es polvo inerte.
Ambiciones turbias y máquinas despiadadas,
talaron sus sueños mientras dormía.
¿Qué haremos nosotros sin luz ni poesía?
¿Qué será de mi Tierra ahora mutilada?
Resiste moribunda y paciente,
mira el cielo con ojos abatidos,
pide ayuda a gritos, y con gemidos.
Algo hay que hacer por ella aún está consciente
Isabel Roura
Incendi
Després del foc creix,
com un dibuix,
la taca més negra.
No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.
Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.
D'arbres, no n'hi ha.
Francesc Rodrigo
Granotes
Llegó al atardecer, con tres heridas:
el calor, las grietas, la sequía.
Pobre Tierra mía, estéril, vacía...
presa de la desolación y aún es guarida.
Sus profundas grietas exhalan muerte;
el calor intenso es su agonía.
Abandonada, pobre Tierra mía...
lo que fue monte, hoy es polvo inerte.
Ambiciones turbias y máquinas despiadadas,
talaron sus sueños mientras dormía.
¿Qué haremos nosotros sin luz ni poesía?
¿Qué será de mi Tierra ahora mutilada?
Resiste moribunda y paciente,
mira el cielo con ojos abatidos,
pide ayuda a gritos, y con gemidos.
Algo hay que hacer por ella aún está consciente
Isabel Roura
Incendi
Després del foc creix,
com un dibuix,
la taca més negra.
No importa que tot s'esquerde
si el vi crema i és aspra la son.
Des dels ulls s'escampen
les amples planícies
d'un cos que el vent ja rossega.
D'arbres, no n'hi ha.
Francesc Rodrigo
Granotes
Nedar de granotes
al meu bassiol
promou les riotes
d'infants en redol
Fent-los babarotes
l'un diu -Quin bunyol
Com mouen les potes
no saben el craw!
Pere Quart
Per mala llet, és fosc el meu destí,
ben aviat la trista fi m'espera:
les vaques flaques no direm ni mu,
com li passà a la vaca marinera.
Negres com jo, no gaires més de cent
-que ja el massís no és pas el que era-
tresquem amunt i avall tot remugant
que massa tard hi haurà la gran plorera.
En aquests boscos, diran, hi hagué,
temps era temps, la vaca de l'Albera
Josep Pujol
Al castanyer de les nous branques
Ets mil·lenari. Tens la soca plena i llisa.
Quatre homes no la poden, minúsculs, abraçar.
I ets canelobre de nou tanys que es subtilitza
en nou blandons mirífics d'improvisat altar.
Oh els nou germans, esplèndids bessons, que de la soca
ubèrrima, s'exalten, apoteòsic cor!
L'espessa copa agiten quan l'aura freda els toca
Com els blandons mirífics la flamarada d'or
Els teus companys de prada que, desgarbats, balmats,
t'admiren com prodigi d'aquella raça impura,
amb alta compassió te'ls guaites, subjugats.
Per entre tes pomposes arrels, l'aigua s'atura.
I al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,
Estén les seves verdes catifes de setí.
Guerau de Liost
La cuca de llum
Lliri blanc espolsa
un raig de perfum
i cau a la molsa
la cuca de llum.
Esmaragda viva
d'aquests jardí vell,
jo et tingués captiva
dins l'or d'un anell!
-Teniu!- li diria
al Pastor mitrat
I el bisbe et duria
sobre el guant morat
La gent, amb veu forta,
faria: - Senyor!
quin anell que porta
tan ple de claror!
I el bisbe riuria,
i en nar a beneir
tothom sentiria
perfum de jardi.
Joan M. Guasch
La font del temps
A muntanya alguna cosa queda
quan el sol se'n retira.
Tremolors,
ombres d'olors,
i ecos subterranis.
M'acull en el silenci
resina de les branques.
La cultura no imita
desvetlla la natura.
En les fulles de l'aire
deposita presències.
I commugut de món
l'ésser aprèn a estar,
ni que fos una vida,
a frec d'eternitat.
El lloc on vibra l'aigua
que la pedra perfila.
Rafael Casanova
Gripau
Ets àgil, ets au
s' eixampla ton cau,
les ales espolses
i voles suau
per un cel de molses
Somia el gripau
I passa hores dolces
Pere Quart
Quatre coses
M'abelleixen quatre coses:
--qui prou les sabrà lloar?--
El sol que les fa bada les roses
l'aigua que els fa brostar,
la rosada que els mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà
Adéu orenetes
Adéu, orenetes
Torneu l'any que ve
La branca florida
traurà el cirerer
Rovell a les teules;
silenci del riu,
Sou fora vosaltres,
És fora l'estiu
Tomàs Garcés
Footing
Ara corro, sabeu? Travesso camps,
i oloro, mentre em canso, blats calents
i aquelles herbes de qui ja ningú
no sap el nom. Ben aviat excreto,
com els cavalls, escumes i mantegues;
em pesen els turmells i les juntures
però m'agrada sentir que domino
els cruiximents del cos i el cansament.
Fora ciutat, el paisatge és humil;
també és amable: hi ha pins i oliveres,
terres polsoses, vinyes, magraners,
rieres seques que arriben als boscos
negres, d'alzina i matoll, on s'amaguen
els humus i les pedres dels antics.
A tot arreu trobo flaires anònimes
que em retornen als mòrbids territoris
infantils; ja fa massa de tot, tant
que les preguntes - òbvies, inútils -
gasten més energia que l'esforç
de córrer. I més val deixar-se anar,
que el cos trituri els pensaments,
que la mecànica de moure cames
s'imposi com un absolut. Que el cel
i el sol contemplin la mudança: sóc
només un cos que es gasta. N'hi ha prou.
Antoni Puigverd
Símbols materns
París era molt lluny vist des d'un món
que allargava les mans a les banderes,
i aquests verals mai no han estat parada
o límit on fer niu per a cigonyes.
Segons la tendra crueltat dels pares,
vaig ser trobat a sota una figuera
que es retorçava just davant de casa,
i feien reganyar-me amb la mentida,
joc i ironia per a tant d'amor.
L'avanç de les voreres s'ha cruspit
tot rastre natural, i els antics límits
ara són part de nuclis de ciutats.
També escric per l'enyor d'un món verdíssim,
i en la imaginació tinc llocs i gent
que no han tornat mai més, i les paraules
que vaig sentir-me dir, i la figuera,
símbols materns.
Jordi Julià
Lludria
Terrestre i aquàtica
senyora exigent,
a les postres conques
ara s'espandeix
Milloren les aigües
del riu i el torrent,
i el bosc de ribera,
més respectat, creix.
Excel·lents notícies
Per al medi ambient,
si en un riu hi ha llúdries,
bona aigua i bon peix.
Celdoni Fonoll
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit
Paisatge
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira`s a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per qui
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.
Joan Salvat-Papasseit
Vinyes verdes vora el mar
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encara
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep Mª de Sagarra
De tot fem feix
Menjar avellanes tendres coronades,
i oblidar dita i focs de Santa Helena.
Anar a aplegar ametllons, i allí petar-los,
al peu mateix de l'arbre que els velluta.
Punxar-se amb la pellofa de castanyes,
pelar i marcar la pell perquè no esclatin,
i anar abocant en sacs les torronades
amb negres mans de cremadís i fred.
O anar a abastar pinyoques, molt millor:
Resinoses encara, esbadocades
llençant els fils d'un gust de brot verdós.
Un món perdut que se'ns conserva en fruits
Secs, embossats, esdolceïts, comprats,
I que provem de pellucar entre els àpats.
Afamats de records, de qui vam ser,
De tot fem feix.
Jordi Julià
El rossinyol
Els àlbers i pollancs, custodis del torrent,
aixequen cel amunt llur brancam renaixent:
s'adrecen saludant un faust adveniment.
Els àlbers i pollancs, enamorats del Sol,
es gronxen dolçament i guaiten tot al volt:
han vist venir de lluny el primer rossinyol.
El primer rossinyol, vingut de mar enllà,
es posa en un pollanc que li allarga la mà:
es recull en son cor i comença a cantar.
Canta aquell goig cruel, aquell turment diví,
Canta aquell cant de cants, sens principi ni fi,
Que ha de cantar demà com va cantar-lo ahir.
Son cantar sempre és nou i és el cantar més vell:
sempre suau, sempre ardent, sempre dolç, sempre bell.
Tothom el porta al cor: ningú el canta com ell.
Els àlbers i pollancs, custodis del torrent,
alçant-se cel amunt I brandant dolçament,
escolten el cantar amb sant recolliment.
Apel·les Mestres
Reig
Ets bo i ets bonic.
El roure t'agrada
també el castanyer
i en tèbia sureda
tens un bon recer
Les teves virtuts
ja els cèsars sabien,
i ets tant exquisit
que cru hem de menjar-te
o lleument fregit.
Quan minva l'estiu
ça i lla pareixes
si el ploure ha estat just,
ou de reig finíssim
d'aroma i de gust
Celdoni Fonoll
L'Arbre Vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.
I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell
Quatre coses
M'abelleixen quatre coses:
--qui prou les sabrà lloar?--
El sol que les fa bada les roses
l'aigua que els fa brostar,
la rosada que els mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Maria Antònia Salvà
Adéu orenetes
Adéu, orenetes
Torneu l'any que ve
La branca florida
traurà el cirerer
Rovell a les teules;
silenci del riu,
Sou fora vosaltres,
És fora l'estiu
Tomàs Garcés
Footing
Ara corro, sabeu? Travesso camps,
i oloro, mentre em canso, blats calents
i aquelles herbes de qui ja ningú
no sap el nom. Ben aviat excreto,
com els cavalls, escumes i mantegues;
em pesen els turmells i les juntures
però m'agrada sentir que domino
els cruiximents del cos i el cansament.
Fora ciutat, el paisatge és humil;
també és amable: hi ha pins i oliveres,
terres polsoses, vinyes, magraners,
rieres seques que arriben als boscos
negres, d'alzina i matoll, on s'amaguen
els humus i les pedres dels antics.
A tot arreu trobo flaires anònimes
que em retornen als mòrbids territoris
infantils; ja fa massa de tot, tant
que les preguntes - òbvies, inútils -
gasten més energia que l'esforç
de córrer. I més val deixar-se anar,
que el cos trituri els pensaments,
que la mecànica de moure cames
s'imposi com un absolut. Que el cel
i el sol contemplin la mudança: sóc
només un cos que es gasta. N'hi ha prou.
Antoni Puigverd
Símbols materns
París era molt lluny vist des d'un món
que allargava les mans a les banderes,
i aquests verals mai no han estat parada
o límit on fer niu per a cigonyes.
Segons la tendra crueltat dels pares,
vaig ser trobat a sota una figuera
que es retorçava just davant de casa,
i feien reganyar-me amb la mentida,
joc i ironia per a tant d'amor.
L'avanç de les voreres s'ha cruspit
tot rastre natural, i els antics límits
ara són part de nuclis de ciutats.
També escric per l'enyor d'un món verdíssim,
i en la imaginació tinc llocs i gent
que no han tornat mai més, i les paraules
que vaig sentir-me dir, i la figuera,
símbols materns.
Jordi Julià
Lludria
Terrestre i aquàtica
senyora exigent,
a les postres conques
ara s'espandeix
Milloren les aigües
del riu i el torrent,
i el bosc de ribera,
més respectat, creix.
Excel·lents notícies
Per al medi ambient,
si en un riu hi ha llúdries,
bona aigua i bon peix.
Celdoni Fonoll
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit
Paisatge
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira`s a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per qui
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.
Joan Salvat-Papasseit
Vinyes verdes vora el mar
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encara
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep Mª de Sagarra
De tot fem feix
Menjar avellanes tendres coronades,
i oblidar dita i focs de Santa Helena.
Anar a aplegar ametllons, i allí petar-los,
al peu mateix de l'arbre que els velluta.
Punxar-se amb la pellofa de castanyes,
pelar i marcar la pell perquè no esclatin,
i anar abocant en sacs les torronades
amb negres mans de cremadís i fred.
O anar a abastar pinyoques, molt millor:
Resinoses encara, esbadocades
llençant els fils d'un gust de brot verdós.
Un món perdut que se'ns conserva en fruits
Secs, embossats, esdolceïts, comprats,
I que provem de pellucar entre els àpats.
Afamats de records, de qui vam ser,
De tot fem feix.
Jordi Julià
El rossinyol
Els àlbers i pollancs, custodis del torrent,
aixequen cel amunt llur brancam renaixent:
s'adrecen saludant un faust adveniment.
Els àlbers i pollancs, enamorats del Sol,
es gronxen dolçament i guaiten tot al volt:
han vist venir de lluny el primer rossinyol.
El primer rossinyol, vingut de mar enllà,
es posa en un pollanc que li allarga la mà:
es recull en son cor i comença a cantar.
Canta aquell goig cruel, aquell turment diví,
Canta aquell cant de cants, sens principi ni fi,
Que ha de cantar demà com va cantar-lo ahir.
Son cantar sempre és nou i és el cantar més vell:
sempre suau, sempre ardent, sempre dolç, sempre bell.
Tothom el porta al cor: ningú el canta com ell.
Els àlbers i pollancs, custodis del torrent,
alçant-se cel amunt I brandant dolçament,
escolten el cantar amb sant recolliment.
Apel·les Mestres
Reig
Ets bo i ets bonic.
El roure t'agrada
també el castanyer
i en tèbia sureda
tens un bon recer
Les teves virtuts
ja els cèsars sabien,
i ets tant exquisit
que cru hem de menjar-te
o lleument fregit.
Quan minva l'estiu
ça i lla pareixes
si el ploure ha estat just,
ou de reig finíssim
d'aroma i de gust
Celdoni Fonoll
L'Arbre Vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.
I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell